11è REI, espagnol, EVDG
(11/08/1911 - Mahon - Espagne)
- grade: 2è classe
- prisonnier liste du 19/09/1940
Sources complémentaires:
- Arolsen 121733247 - Raphael ANGLADA
- républicain espagnol exilé et interné dès le 2 mars 1939 au camp de Bram. Il s’engage dans la Légion étrangère le 26 avril 1939.
Rafael Anglada figure parmi les prisonniers enregistrés le 19 septembre 1940. Né le 11 août 1911 à Mahon, sur l'île de Minorque, il est de nationalité espagnole. Bien que son origine suggère qu'il pourrait être un républicain espagnol exilé, il a fallu approfondir les recherches pour en savoir davantage.
Grâce aux travaux de Josep Portella Coll, qui a recensé les Minorquins partis en exil, une partie de son histoire a été découverte.
La Bataille de Minorque en 1939 est un épisode clé dans l'histoire de l'île. Depuis 1936, Franco dominait les Baléares, à l'exception de Minorque, qui était soutenue par les troupes républicaines de Barcelone. Malgré un blocus imposé par les nationalistes, les républicains réussissaient encore à ravitailler l'île en forçant le barrage. L'état-major républicain de Minorque craignait un débarquement franquiste, renforcé par les soldats italiens, mais l'île était protégée par son artillerie. Cependant, la chute de Barcelone, le 26 janvier 1939, anéantit les espoirs des républicains.
Le 4 février 1939, un ultimatum fut lancé aux habitants de Minorque pour se rendre sans combat. Des négociations furent menées à bord du navire britannique Devonshire, visant à garantir une occupation de l'île par les nationalistes sans représailles.
Exil à bord du Devonshire
Avec la reddition de l'île de Minorque, 450 habitants "politiquement marqués" embarquent à bord du Devonshire. Rafael Anglada fait partie de ce groupe, accompagné de ses deux amis Miquel Triay et Joan Riutort.
Le 9 février 1939, à 5 heures du matin, le navire quitte le port de Mahon en direction de Marseille. À son bord, on compte 300 hommes ainsi que 150 femmes et enfants.
Au même moment, la goélette Carmen Piso évacue également une centaine de personnes de Mahon, cette fois à destination d'Alger.
Arrivés à Marseille, les femmes et les enfants sont dirigés vers un camp près de Roanne, tandis que les hommes, dont Rafael Anglada, sont embarqués en train à destination d'un camp d'internement, probablement à Argelès-sur-Mer.
Le camp d'internement de Bram :
Face à l'afflux massif de réfugiés espagnols, le gouvernement français décide de créer un nouveau camp dans le département de l'Aude, destiné à désengorger les camps installés sur les plages. Le camp de Bram est construit sur un terrain de 13 hectares et comprend 170 baraques réparties en 10 quartiers.
Rafael Anglada y arrive le 2 mars 1939 et est affecté à la baraque n°15 du quartier A.
A la Légion étrangère:
Moins de deux mois après son arrivée, ne supportant plus la vie du camp, Rafael Anglada décide de s'engager dans la Légion étrangère. Sa fiche individuelle d'entrée est mise à jour par les autorités du camp, indiquant son départ pour la Légion le 26 avril 1939. Son nom apparaît également dans les listes d'engagés, mais comme souvent dans ces documents manuscrits, des erreurs de transcription sont notées. On y trouve un certain "Rafael Anglailo", volontaire du quartier A, baraque 15.
Rafael quitte le camp de Bram le 26 avril 1939 et est envoyé à Marseille, puis à Sidi Bel Abbès pour effectuer ses classes. Pendant six mois, son quotidien est rythmé par l'instruction militaire, faite de longues marches et de manœuvres.
11e régiment étranger d'infanterie :
Avec la mobilisation, Rafael est affecté au 11e régiment étranger d'infanterie et envoyé au camp de Valbonne. Pendant la campagne de France, il fait partie de la 11e compagnie. Il est fait prisonnier le 21 juin 1940, au bois de Fay, puis interné au frontstalag 162 à Dommartin-lès-Toul sous le matricule 116.
En avril 1941, il est transféré au Stalag IV G, administré à Oschatz. Ce n'était pas un stalag classique, mais un ensemble d'Arbeitslager (camps de travail) dispersés dans tout l'état de Saxe. Jusqu'en 1944, il est affecté à des Kommando (KO) à Wurzen et Leipzig. À partir de juillet 1944, il est transféré à Gransdorf, près de Hanovre. Il sera libéré par l'avancée des troupes alliées après 60 mois de captivité. Il racontera avoir eu la chance, pendant ces années, de pouvoir compter sur la solidarité des prisonniers de guerre français qui partagèrent avec lui le contenu de leurs colis.
À son retour de captivité, Rafael Anglada Melia s'installe à Carcassonne. Il ne rendra visite à sa famille restée en Espagne qu'après la chute de Franco.
Selon Miquel Triay, Rafael était un homme gentil, gai, toujours prêt à plaisanter, mais également rebelle, anticonformiste, impatient et sans peur de rien.
Sources principales:
- Archives départementales de l'Aude:
Document 4M794 Listes des réfugiés espagnols volontaires pour la durée de la guerre, pour servir en Indochine, pour la légion étrangère.
Document 4M816 Identification des réfugiés à leur arrivée
Document 4M862 Identification des réfugiés à la sortie du camp
Document 4M790 Listes nominatives par quartiers et baraques.
- Archives Bad Arolsen
121733247 - Raphael ANGLADA
- Echanges avec A. Guasch Bosch et généalogieTuduri
-https://www.facebook.com/groups/menorcaantigua
- Llibre d'exilis: Diccionari biogràfic de l'exili menorquí de Josep Portella Coll
Anglada, Rafel (a) Uoti (Maó, 1911 – Carcassonne
Rafel Anglada va néixer el dia 11 d’agost de 1911. Son pare era Joan Anglada (Maó, 1884), que feia de xofer. Sa mare era Joana Melià Melià (Maó, 1885). La família havia estat nombrosa: Francesc (Maó, 1908), Catalina (Maó, 1909), Rafel (Maó, 1911), Joan (Maó, 1914), Joana (Maó, 1917), Carmen (Maó, 1919), que morí jove; Armando (Maó, 1921), Enric (Maó, 1924) i Maria (1926). Nou germans eren, sí. Francesc va fer de sabater, Armand feia rajoles a ca’ls Adrovers, n’Enric era el petit i hauria estat un gran cantant, de la bona veu que tenia. Rafel també va fer de sabater, abans de la guerra.
Dos germans de Rafel Anglada van parar a la presó després de la guerra. A l’esclatar aquesta el van militaritzar.
Segons Miquel Triay, era un home simpàtic, alegre, sempre de broma, rebel, inconformista, impacient, sense por de res. Va marxar a l’exili a bord del Devonshire i va fer el trajecte en tren a Argeles amb els seus amics Joan Riutort i Miquel Triay. D’Argeles passà a Bram. Allà, no poguent suportar la vida al camp, s’allistà a la Legió Estrangera i va marxar al cap de pocs dies. Tots els allistats van ser concentrats a Marsella. Un mes després, la primavera del 1939, Anglada ja era a Sidi Bel Abbès (Algèria). Els entrenaments militars van consistir en llargues marxes pel desert i maniobres de guerra durant 6 mesos. A finals de 1939 havia tornat a la metròpoli i transportat a la frontera franco-belga com a tropes especials de l’exèrcit francès. Allà, Rafel Anglada va lluitar durant dies en el primer front de batalla davant la imparable invasió alemanya. Els alemanys van acabar amb tota la resistència, la majoria de legionaris van morir en aquells combats, però Rafel va poder fugir i va córrer durant hores fins arribar a poblet abandonat. Allà, mentre dormia, el van plegar i el van portar a un camp de presoners de guerra d’Alemanya, on va passar cinc anys tancat.
(...) No vaig voler soportar el tancament en el camp de Bram i vaig haver de patir seixanta mesos de captiveri en les mazmorras nazis. Vaig tenir sort del companyerisme que van demostrar els francesos. Ells rebien menjar i roba dels seus familiars i em van ajudar a sobreviure. Jo no tenia ningú a qui demanar ajuda...”1
Fins que les tropes nord-americanes no van entrar al camp de presoners, ells no van poder recuperar la llibertat. Això va ser el 1945. Els companys menorquins que residien a França, després d’anys de no saber res més d’ell, ja l’havien donat per mort. Un dia, emperò, va aparèixer per Carcassonne amb milers de francs que havia rebut com indemnització. Durant tres mesos, en Rafel i en Vecio Bagur, el fill de Joan Bagur Aloy, van viure una festa continuada, fins que van acabar els diners. Llavors, Vecio tornà a Marsella i Rafel Anglada es posà a fer feina com a tallador de pell. Rafel Anglada, que ja a Menorca havia destacat com a jugador de futbol, encara va jugar uns anys amb un equip de Carcassonne.
Es va casar ja major, cap al 1948. Es casà amb una francesa, amb la que va tenir tres fills: Joana (1950), Miquel (1953) i Catalina (1954). Els dos menors es van morir joves. Na Joana encara és viva, a França, però no hem pogut contactar amb ella. Els anys cinquanta, dos germans, en Francesc i na Catalina, amb alguns filles, el van visitar a França. Eren els primers contactes amb la família menorquina.
Ell va tornar a Menorca després de la mort de Franco. Va tornar sol, la primera vegada. Després regressà amb la família. Però van ser només 3 ó 4 visites.
1 Anglada, Rafel. Citat per M Triay pàgina 181